Cita #2

"Vaig haver d'interrompre la meva educació per anar a l'escola"

George Bernard Shaw 

Nou projecte: EDUCAFÒRUM 2012

Aquest nou projecte, juntament amb aquest blog, formen part de l'inici d'una sèrie destinada a reflexionar sobre com l'educació, en el sentit més ampli del terme, s'ha de transformar per tal de donar resposta a les necessitats i els problemes que ens trobem com a societat actualment.

EDUCAFÒRUM 2012 consisteix en la realització d'una trobada on debatre i conversar sobre el futur de l'educació. Hi participaran professors, alumnes i joves que estiguin realitzant el seu paper dins de l'àmbit educatiu al municipi de Palau-solità i Plegamans, tot i que es preveu que la seva realització sigui oberta al públic i aquest pugui també dir la seva opinió.

En aquesta primera (i esperem que no última) edició els temes a tractar són: el paper del professor a l'aula, l'ús de les noves tecnologies en l'àmbit educatiu i el problema de la motivació, tant d'estudiants com professors.

A més a més, i prèviament del fòrum pròpiament dit, es realitzaran un bon nombre d'entrevistes per tal de tractar aquests mateixos temes, però centrant-se en el present i en les diferents experiències dels entrevistats.

Per últim dir que aquest blog servirà per fer seguiment d'aquest projecte i en els propers dies es penjaran més posts detallant-lo.

Tothom que vulgui dir la seva opinió o vulgui participar del fòrum, ja sigui com a públic o com a entrevistat, pot deixar un comentari.

Índex de creativitat, mala estratègia

Al parlar sobre la intel·ligència o al intentar definir-la es cau en el vici de fer referència al quocient intel·lectual, mal anomenat coeficient intel·lectual, o IQ per les seves sigles en anglès. Aquest número és una puntuació que s'obté al realitzar un test estandarditzat aparentment dissenyat per mesurar la intel·ligència. Aquests tests solen constar de preguntes de memòria i de lògica numèrica. Fins aquí, d'acord, els tests IQ són una eina més que ens donen més o menys informació de les habilitats d'un individu. Però una de les principals crítiques d'aquest índex és que la informació que dóna és sempre en relació als altres individus. Tenim un IQ mitjà de 100; si fas un test i treus més puntuació, arribaràs lluny; si en treus menys, la societat no pot esperar gaire de tu. I per tant, gràcies a que és un concepte molt estès per la societat, fomenta el paradigma de que hi ha objectivament millors persones que altres en lloc de potenciar la idea de la diversitat dels individus i per extensió, de que no es pot avaluar a tothom amb un sol sistema. I a més a més, aquests sistema del IQ només es centra en la intel·ligència lògico-matemàtica, deixant de banda altres tipus d'intel·ligències.

Actualment la societat, que ha tant ha canviat des de la creació per William Stern del IQ al 1912, no demana tant grans dominadors d'una d'intel·ligència lògico-matemàtica si no que busca individus creatius, innovadors, capaços de solucionar problemes i superar obstacles que encara no ens podem arribar a imaginar. I poc a poc, tant la societat com els governs es van adonant de que l'actual sistema educatiu no respon a aquestes noves necessitats. Als Estats Units, per exemple, tal com s'explica en aquest article, líders polítics i empresarials de diversos estats s'han adonat de la important tasca que tenen les escoles per tal de desenvolupar competències en creativitat i innovació i estan mirant de desenvolupar un sistema per establir un índex de innovació, un índex de creativitat per mesurar quant eficientment desenvolupen els centres aquestes tasques.

Com diu l'article, ningú dubta que es bo i necessari que les escoles desenvolupin projectes sobre creativitat, innovació i l'actitud emprenedora. Sobretot l'actitud emprenedora. I el primer problema d'aquest índex es que sembla centrar-se tan sols en les habilitats creatives aplicades a l'art i no en l'emprenedoria. I per altra banda aquest índex cau en el mateix error que el sistema del IQ en pretendre comparar per tal de quantificar numèricament el grau d'èxit, ja sigui de l'individu o del centre, en comparació als altres. Iniciatives com aquest índex trivialitziarien la innovació i la creativitat. Seguirem fomentant el paradigma quantitatiu, de "quants més, millor", enlloc del qualitatiu, el qual es centra en la qualitat i en el valor afegit per la societat i l'individu.

Estan els museus en perill d'extinció?

Aquests dies s'ha instal·lat al CosmoCaixa de Barcelona, l'antic Museu de la Ciència, l'exposició "Dinosaures. Tresors del desert del Gobi". Una exposició molt impressionant i d'assistència obligada si de petit (o no de tant petit) us han apassionat aquests animals extingits, com a un servidor. L'exposició només estarà fins al 18 de març, així que si voleu anar-hi encara esteu a temps. En tot cas, el que volia comentar són tres situacions que vam observar fa un parell de diumenges, quan amb la meva companya ens vam apropar a l'exposició.

La primera situació, al tram final de l'exposició dels dinosaures, un pare i un fill. El fill amorrat a una vitrina on s'exposaven dents fossilitzades de Tarbosaures (una mena de germà petit dels coneguts Tiranosaures Rex). La qüestió és que el nen, assenyalant els fòssils, li pregunta al seu pare: "¿Que es esto, papa?". El pare, agafant-lo pel braç li respon "Nada, minerales. Vámonos." mentre l'arrossega cap a la sortida.

La segona situació, davant d'un expositor sobre la relació entre la profunditat i la pressió en els líquids, un grup de 3 noies joves. L'expositor consistia en un recipient que, al prémer el visitant un botó, s'anava omplint d'aigua. Aquest recipient té tres orificis per on surt l'aigua descrivint un arc més o menys gran en funció de quant ple està el recipient. El comentari d'una noia va ser "¿Y esto que hace?, prement el botó que accionava tot el muntatge, i una de les seves acompanyats li va respondre "Se llena de agua y sale por los agujeros.", i amb aquesta explicació van avançar al següent expositor.

La tercera situació, a la secció d'òptica del museu, una parella amb un parell de fills de 6 o 8 anys. Una instal·lació on tres llums (una vermella, una verda i una blava) il·luminaven una paret blanca i on es podia jugar encenent-les i apagant-les per veure com amb aquestes tres llums es podien obtenir molts colors en funció de quines estaven enceses en un determinat moment. Els colors resultants són realment bonics i la mare va aprofitar per fotografiar als seus fills, que no paraven de córrer amunt i avall, davant la pantalla blanca fent poses divertides. Aquesta situació per si sola no té cap rellevància, però va ser curiosa perquè a un parell de metres una altra mare amb el seu fill miraven les instal·lacions sobre òptica. I aquesta mare, estrangera, explicava de que tractava l'experiment que tenien al davant al seu fill, que tranquil, se l'escoltava atentament.

Deixo que les conclusions les extregui cadascú. Estic d'acord que potser aquestes situacions són puntuals i no es poden fer conclusions sobre la totalitat de la societat de casa nostra en relació als museus, la cultura i la ciència. Però em temo que cada cop més aquest poc interès en el coneixement, en aprendre noves coses, aquesta manca de "cultura de museu" va creixent, potenciada per governs que retallen en ciència (o directament fan desaparèixer el corresponent ministeri) i mitjans de comunicació que aposten en excés per programes d'inexistent qualitat. Vosaltres què en penseu?

Cita #1

"Els nens naixen pensadors crítics. El repte és ensenyar-los sense anul·lar-los"

Richard Gerver

Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (IV)

5- Ser emprenedor 

Primer de tot, amb "ser emprenedor" no em refereixo a que s'ha d'educar a futurs empresaris ni que cada infant hagi de crear una empresa; ni em refereixo a que la finalitat dels coneixements, habilitats i competències que es transmeten des de l'educació hagi de ser aplicar-les a favor d'un benefici econòmic. Ser emprenedor és una actitud, un hàbit. És una manera de ser que engloba en certa mesura els punts anteriors: el pensament crític, la intel·ligència emocional, la creativitat... Ser emprenedor és perdre la por al canvi, però sobretot és valentia per assumir riscos, atrevir-se a equivocar-se. Edison va dir, en referència al nombrós nombre d'experiments fallits mentre desenvolupava la bombeta: "Jo no he fracassat 1000 vegades; he trobat 1000 maneres de com una bombeta no funciona". Com a individu, ser emprenedor és ser crític amb el món, perseverància i esforç, és buscar problemes existents per tal de trobar solucions creatives i eficients; com a societat, ser emprenedor implica creixement, millora, desenvolupament, canvi i evolució.

6- Ser apassionat

I per últim i més vital, cal que els alumnes aprenguin a viure apassionadament. A gaudir de la vida i de la feina, treball, activitats que portin a terme en ella doncs la finalitat de la vida ha de ser gaudir-la al màxim. S'ha d'eradicar de la societat les frases com "tinc la sort de treballar en el que m'agrada". Aquesta sort no existeix. Hem d'arribar a una societat on cada individu pugui dir: "he triat treballar en allò que m'agrada, en allò que m'apassiona". És utòpic, clar, però cap aquí es on ens em d'encaminar. Potser aquest és el punt més complicat de treballar des de les escoles, però tot i així tenim eines per fer-ho, sent la primera l'exemple del professor. Si pensem quin és aquell professor o mestre el qual més ens ha influenciat, probablement és aquell professor que "vivia" les classes, que s'apassionava amb el que feia. La passió, l'actitud, ho és tot. I és per aquest motiu, per tal de permetre que els alumnes facin allò que els apassiona, que s'ha de canviar dràsticament el model educatiu. No pot ser que es margini a tots aquells alumnes que no els hi agrada, que no els hi apassionen les matemàtiques o les llengües i per tant treuen baixes qualificacions. Les persones som extremadament diferents, tenim intel·ligències diferents, ens apassionen diferents coses. Fer flexible l'educació de tal manera que tots els alumnes trobin resposta a les seves passions i talents és el repte més important al qual s'enfronta la societat educativa del segle XXI.




Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (I)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (II)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (III)

Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (III)

3- Intel·ligència emocional i interpersonal

La intel·ligència emocional no té més bon camp d'entrenament que el que es genera en una aula d'una escola o un institut on l'alumne interacciona i es relaciona constantment amb altres alumnes i el professor. L'estudi d'aquesta intel·ligència emocional ha de contemplar tant vells coneguts com l'empatia i conceptes que no s'escolten tant com l'assertivitat però sobretot ha de canviar el paradigma que tant la majoria de lletres de cançons pop com les pel·lícules mostren, el paradigma de que som esclaus de les nostres emocions. La gestió emocional és el procés que ens impedeix que quan estem tristos sembli que el món s'acaba i el què ens impedeix que cometem estupideses quan l'eufòria ens visita. No em malinterpreteu, les emocions són vitals, precisament emocionar-se és el que ens fa moure i créixer, però sovint un descontrol emotiu acaba sent contraproduent. I un cop estiguem en pau amb les nostres pròpies emocions podrem desenvolupar el nostre rol dins d'aquesta societat cada cop més connectada on conflueixen emocions i personalitats extremadament variades. Mitjançant una adequada gestió emocional pròpia, amb l'autoconfiança i força de voluntat que hi van darrere, els alumnes podran desenvolupar-se correctament en feines tant a nivell individual com en equip, assumint rols de lideratge, sent empàtics amb els altres i assertius i integres amb un mateix aconseguint, en última instància, ser feliços.

4- Ser creatiu

Sovint el concepte de creativitat s'ha vist delimitat dins d'un àmbit artístic però per sort cada cop més la societat va entenent que la creativitat és pot aplicar a tot i cadascun dels camps de desenvolupament humà. És pot ser creatiu (o no ser-ho) en pintura, música, teatre, dansa... però també és pot ser creatiu en matemàtiques, en el món dels negocis, en les relacions entre individus, a nivell organitzatiu. De fet, la creativitat no és una opció. Cal ser creatiu, cal innovar, millorar i sorprendre amb allò que s'està fent. La creativitat és la eina que tenim com a humanitat per a no quedar-nos estancats.  Quan som petits la nostra imaginació no té límits, a mesura que "ens fem grans" diversos factors fan que poc a poc la nostra imaginació quedi reduïda a una mínima expressió en part perquè aquesta imaginació és vista sovint per la societat com cabòries i pèrdues de temps. A les aules s'ha de donar una empenta a la creativitat ja que no és res més que l'aplicació real i tangible d'aquesta imaginació per tal de generar quelcom amb valor, trobar una solució a un problema, millorar allò existent o inventar-ne un de completament nou. I en aquest procés les escoles tenen un paper fonamental perquè per a ser creatiu calen unes eines amb les quals treballar i un coneixements de partida. Per tant des de l'educació cal donar a conèixer i ensenyar a fer anar les eines, cal donar uns coneixements bàsics des de on l'alumne pugui començar a ser creatiu, però sobretot cal transmetre que tant les eines com els coneixements no són axiomes inamovibles, que tot és pot canviar i millorar, que a tot arreu és pot innovar i ser creatiu. La creativitat comporta una sèrie de conductes i maneres de fer estretament lligades al següent punt...




Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (I)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (II)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (IV)

Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (II)

1- Pensament crític i alumne de per vida

Qui més qui menys té o ha tingut relació amb nens i nenes en el seu període d'iniciació de descoberta del món de manera activa on la seva principal eina per adquirir informació, i que no dubten a fer servir despietadament, són les paraules "I per què?", sobretot desprès d'una explicació que els hi donem sigui quin sigui el tema tractat. I com bonament pots respons i ells contraataquen - "I per què?" - en una espiral interrogativa que sol acabar quan desapareix la paciència del interlocutor. És complicat trobar situacions anàlogues entre adults. En el millor dels casos, quan un "per que...?" irromp a la nostra ment l'aparquem per buscar-ne la resposta més tard, en la nostra intimitat. Però més habitualment s'ignoren aquestes preguntes: quan algú ens explica quelcom, ho acceptem sense dubtar. Si tothom creu que l'explicació és X, no ens parem a pensar que hi han altres opcions. L'escola i els instituts han de vetllar per a que tant la curiositat i com el pensament crític innats dels infants no desaparegui. Des de el món educatiu cal potenciar aquesta observació crítica del món així com permetre que els infants no perdin la seva curiositat per aprendre més i més sobre el que els envolta. Inclòs quan l'educació obligatòria s'acaba. Cal fomentar la idea de l' "alumne de per vida"; de ser prou humil per entendre que no ho sabem tot i per tal de sempre aprendre, de sempre millorar i per sempre seguir endavant.

2- Llegir, escriure, escoltar i parlar 

Parlar, escoltar, llegir i escriure són competències tan bàsiques que sovint sembla que les donem per conegudes quan realment és preocupant la quantitat d'errors cometem, o dels quals som víctimes, sense adonar-nos. I no em refereixo a un nivell de correcció gramatical o ortogràfica, que per descomptat també s'ha d'ensenyar des de l'educació (i aprofito per demanar disculpes per qualsevol errada o falta ortogràfica que pugui cometre en aquests blog). Quan parlem de llegir, escriure, escoltar o parlar correctament ens acabem referint a pensar correctament. Quan escoltem o llegim hem de fer-ho de manera activa, ja sigui una novel·la, unes notícies o en un debat. No només hem de sentir sons o escoltar paraules: hem d'entendre el que ens està arribant. Sovint senzillament a l'hora de resoldre un problema matemàtic, ens encallem més en entendre que ens estan demanant i no en el procediment numèric; "jo això ho sé fer, però no entenc que em demanem...". I a la hora d'escriure o parlar es fa més palesa la necessitat de reforçar aquestes competències comunicatives. Encenent el televisor durant la gran majoria de franges horàries ens podem trobar un cúmul de discursos desestructurats plens de fal·làcies de tots els tipus possibles i d'arguments buits que són variacions del "això és així perquè si". Des de l'àmbit educatiu cal potenciar l'estructuració mental de conceptes i arguments dels estudiants per tal de que puguin transmetre i rebre'n de nous d'una manera clara, entenedora i lògica.


Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (I)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (III)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (IV)

Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (I)

Sovint em pregunto quins han de ser els objectius de l'educació en general i la finalitat concreta del sistema educatiu que tenim actualment a les nostres escoles i instituts. I moltes vegades arribo a la conclusió que en cap cas s'hauria de donar tanta importància a la memorització de dades i al "això és així perquè així ho va dir la figura històrica de torn". Sense treure-li importància als avantatges de tenir una bona memòria, el fet de memoritzar dades per a literalment vomitar-les el dia de l'examen (i oblidar-les al següent) em sembla una activitat d'allò més inútil. Quan jo estudiava (i les enciclopèdies en varis volums s'anaven extingint per deixar pas a les seves homòlogues digitals) ja em semblava absurd haver d'empollar fórmules científiques i que la meva preocupació i la dels meus companys de cara a l'examen fos "Em recordaré de la fórmula del cosinus de l'angle doble?". Que li respon un alumne del segle XXI quan li pregunten quin any va nàixer Shakespeare? Tranquil·lament podria ser: "Un segon profe, que ho busco al Google". És clar que cal un mínim del que podríem anomenar cultura general per a situar successos i personatges històrics, però el que vull dir que tota aquesta informació ja la tenim a Internet i cada cop més immediata i accessible. Potser no necessitem memoritzar fórmules amb lletres gregues o qualsevol altre coneixement sinó donar-li més importància a quan i com s'han de fer servir. Hi ha una dita que diu alguna cosa com "Dóna-li un peix a un home i menjarà un dia; ensenya'l a pescar i menjarà tota la vida". Doncs és precisament això mateix. Clar que és molt més còmode que et donin un peix i no haver-lo de pescar tu mateix, però hauríem de ser capaços de superar aquesta inèrcia mandrosa de la societat. En tot cas, això és un altre tema...

Els centres educatius no només haurien d'ensenyar uns continguts mínims (la concreció d'aquests continguts mínims és, de nou, un altre debat), si no que també sobretot s'hauria de centrar en treballar amb els alumnes un seguit d'eines, capacitats, habilitats i maneres de fer que possibilitin un desenvolupament personal per a una vida plena, lliure i independent per a l'individu en primer lloc, i interdependent en segon lloc per tal de d'exercir el nostre paper en societat adequadament. L'educació del segle XXI s'ha de centrar formar a l'individu en les següents capacitats:

1- Pensament crític i alumne de per vida

2- Llegir, escriure, escoltar i parlar

3- Intel·ligència emocional i interpersonal

4- Ser creatiu

5- Ser emprenedor

6- Ser apassionat