Aquests dies s'ha instal·lat al CosmoCaixa de Barcelona, l'antic Museu de la Ciència, l'exposició "Dinosaures. Tresors del desert del Gobi". Una exposició molt impressionant i d'assistència obligada si de petit (o no de tant petit) us han apassionat aquests animals extingits, com a un servidor. L'exposició només estarà fins al 18 de març, així que si voleu anar-hi encara esteu a temps. En tot cas, el que volia comentar són tres situacions que vam observar fa un parell de diumenges, quan amb la meva companya ens vam apropar a l'exposició.
La primera situació, al tram final de l'exposició dels dinosaures, un pare i un fill. El fill amorrat a una vitrina on s'exposaven dents fossilitzades de Tarbosaures (una mena de germà petit dels coneguts Tiranosaures Rex). La qüestió és que el nen, assenyalant els fòssils, li pregunta al seu pare: "¿Que es esto, papa?". El pare, agafant-lo pel braç li respon "Nada, minerales. Vámonos." mentre l'arrossega cap a la sortida.
La segona situació, davant d'un expositor sobre la relació entre la profunditat i la pressió en els líquids, un grup de 3 noies joves. L'expositor consistia en un recipient que, al prémer el visitant un botó, s'anava omplint d'aigua. Aquest recipient té tres orificis per on surt l'aigua descrivint un arc més o menys gran en funció de quant ple està el recipient. El comentari d'una noia va ser "¿Y esto que hace?, prement el botó que accionava tot el muntatge, i una de les seves acompanyats li va respondre "Se llena de agua y sale por los agujeros.", i amb aquesta explicació van avançar al següent expositor.
La tercera situació, a la secció d'òptica del museu, una parella amb un parell de fills de 6 o 8 anys. Una instal·lació on tres llums (una vermella, una verda i una blava) il·luminaven una paret blanca i on es podia jugar encenent-les i apagant-les per veure com amb aquestes tres llums es podien obtenir molts colors en funció de quines estaven enceses en un determinat moment. Els colors resultants són realment bonics i la mare va aprofitar per fotografiar als seus fills, que no paraven de córrer amunt i avall, davant la pantalla blanca fent poses divertides. Aquesta situació per si sola no té cap rellevància, però va ser curiosa perquè a un parell de metres una altra mare amb el seu fill miraven les instal·lacions sobre òptica. I aquesta mare, estrangera, explicava de que tractava l'experiment que tenien al davant al seu fill, que tranquil, se l'escoltava atentament.
Deixo que les conclusions les extregui cadascú. Estic d'acord que potser aquestes situacions són puntuals i no es poden fer conclusions sobre la totalitat de la societat de casa nostra en relació als museus, la cultura i la ciència. Però em temo que cada cop més aquest poc interès en el coneixement, en aprendre noves coses, aquesta manca de "cultura de museu" va creixent, potenciada per governs que retallen en ciència (o directament fan desaparèixer el corresponent ministeri) i mitjans de comunicació que aposten en excés per programes d'inexistent qualitat. Vosaltres què en penseu?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada