L'escola dels animals. Valorar la diferència.

"Vet aquí una vegada que els animals van decidir que calia fer quelcom heroic per a solucionar els problemes del "nou món", així que van organitzar una escola. Van adoptar un currículum d'activitats consistent en córrer, enfilar-se a un arbre, nedar i volar. Per tal de facilitar l'administració, tots els animals cursaven totes les assignatures.

L'ànec era un nedador excel·lent, millor que l'instructor, i va obtenir unes molt bones notes en vol, però pobres en córrer. Per tal de que millorés aquest aspecte, s'havia de quedar desprès de classe, i fins i tot va abandonar la natació. Això va durar fins que les seves potes de palmípede van quedar malmeses i es va convertir en un nedador mediocre. Però la nota mitjana era acceptable en l'escola i ningú s'hi va preocupar, excepte l'ànec.

El conill va començar el primer a la classe de córrer; tot i això, va tenir un col·lapse nerviós com a conseqüència del temps que havia de dedicar a la pràctica de la natació.

L'esquirol s'enfilava molt bé als arbres fins que es va sentir frustrat a la classe de vol, en la que el mestre li feia sortir arran de terra enlloc de deixar-li baixar planejant des de la copa d'un arbre. Va patir moltes rampes musculars com a conseqüència de l'excessiu esforç, i li van posar un suficient rascat a enfilar-se i un insuficient a córrer.

L'àliga era una alumna problemàtica i va ser fortament castigada. A les classes d'enfilar-se arribava a la copa de l'arbre la primera de tots, però insistia en fer-ho a la seva manera.

Al acabar l'any, una anguila gens comú que nedava molt bé i també corria, s'enfilava i volava una mica, va aconseguir la nota mitjana més alta i li va correspondre pronunciar el discurs de comiat.

Els gossets de les praderies van quedar fóra de l'escola i van preguntar-se per què l'administració no va incloure en el currículum les assignatures d'excavar i construir caus. Van enviar els seus cadells a aprendre amb el teixó, i més tard s'hi van unir marmotes i talps per inaugurar una escola privada de gran èxit."

L'escola dels animals.

Dr. R. H. Reeves

Cita #4

"Un artista no és un tipus especial de persona, cada persona és un tipus especial d'artista"

Satish Kumar 

 

Scratch: Programació informàtica al servei de l'educació

Scratch és un llenguatge de programació senzill i directe però potent desenvolupat al 2006 per el MIT però que darrerament està agafant molt de renom en l'àmbit educatiu. I és que va ser creat amb l'objectiu de no només apropar la programació a alumnes a partir dels 8 anys (segons la pròpia web), sinó també per desenvolupar la capacitat lògica de l'usuari.

Ja d'entrada, l'aspecte gràfic del programa es vistós i ple de colors per a classificar cadascun de les diferents variables, accions i connectors lògics necessaris per a programar d'una manera simple i efectiva. Amb la combinació d'aquests elements, amb variables, imatges i sons completament personalitzables per l'usuari és poden crear tot tipus de programes i jocs tant a nivell lúdic com educatiu on l'únic límit és la creativitat. I és en aquest últim àmbit on el programa mostra tot el seu potencial.

Com diu Jon Bustillos, formador de formadors que porta treballant amb Scratch els darrers anys (podeu veure un petit resum del seu taller d'iniciacióal programa dins les jornades Aulablog 2011, al webcast de formació de leer.es), l'objectiu d'utilitzar Scratch a nivell educatiu no és la creació d'un programa sinó el propi procés d'aprenentatge que duu a terme l'alumne durant la programació. Si un alumne desitja que el protagonista del seu programa es mogui no hauria de preguntar al professor com ho pot fer, sinó que a través del sistema de Scratch el mateix alumne pot trobar la solució aplicant i desenvolupant tant el seu pensament lògic com mitjançant el senzill binomi prova-error.

Scratch potencia, a més a més, el aspecte de comunitat entre els seus usuaris, ja sigui virtual (a la pròpia web trobareu infinitat de programes i jocs dels usuaris) com física, amb l'organització de trobades com les ScratchDay.

I per últim, no em puc estar de compartir un mini-joc  molt senzillet, seguint la idea proposada en el taller de Jon Bustillos, i fet en no més de 40 minuts a mesura que s'aprenia el funcionament d'aquesta gran idea que és Scratch.

(L'objectiu és colpejar 10 vegades a la bruixa amb la màgia del mag Merlí. Les fletxes orienten la bola màgica i la tecla espai la dispara. A jugar!)

Que podem aprendre dels videojocs? La classe-videojoc de Mr. Andersen

La següent conferència la va realitzar el professor Paul Andersen dins d'un acte TEDx. Mr. Andersen, com ell es presenta, ha estat professor de ciència durant més de 18 anys en varis centres de Montana, als Estats Units, i també és un actiu videoblogger que ha penjat un bon nombre de vídeos educatius i científics que podeu trobar tant en el seu canal de Youtube com a la seva plana web, Bozeman Science.

Per si no teniu temps de veure-la o no sou gaire amics de l'anglès miraré de fer-ne un petit resum.

Durant la conferència s'esmenten varis temes al voltant de l'educació però la idea, el punt de partida inicial és que els videojocs són divertits i que l'escola hauria de ser divertida. És per això que Mr. Andersen aprofita unes vacances d'estiu per a preparar el següent curs escolar amb una metodologia que incorpora elements dels videojocs. Fent servir les possibilitats de la plataforma Moodle va idear una mecànica per als seus alumnes els quals, a mesura que avançaven pel temari del curs i realitzaven tests i altres activitats, anaven guanyant punts d'experiència que, al final del curs, es traduïen en una qualificació o una altra. A més a més, aquesta mateix "videojoc", que va anomenar "Biohazard5", disposava d'altres utilitats com fòrums per respondre preguntes dels seus alumnes, vídeos i animacions i fins i tot una classificació on els alumnes podien comparar els seus punts d'experiència amb els de la resta de companys.

Paul Andersen defensa que mitjançant els videojocs es poden aprendre conceptes tant importants com "Failure is OK", és a dir, que equivocar-se està bé, forma part de l'aprenentatge (i és que a les escoles actuals l'error s'estigmatitza). Tothom que ha jugat a algun videojoc s'ha trobat amb un moment difícil, una situació complexa on només a base de la proba-error i de perdre vides ha aconseguit superar-la. Amb perseverança i aprenent dels errors. Failure is OK.

Per altra banda, dels videojocs  s'extreu la importància del "leveling". Cada alumne aprèn, millora i avança a un ritme diferent. Si donéssim a cada alumne el mateix videojoc, al cap d'un determinat temps cadascun d'ells es trobarà a un nivell diferent i cadascuna de les partides serien, de ben segur, ben diferents entre elles. Mr. Andersen ens diu que el paradigma que impera a les escoles, i relacionat amb l'estigmatització de l'error, és "Tots teniu un 10 i com més errors feu, menys nota tindreu". En el seu videojoc, tots els alumnes comencen amb una qualificació de 0 i a mesura que superen activitats van pujant la seva nota a mesura que guanyen experiència.

Per últim, aquest professor explica quins errors s'ha trobat al fer servir aquesta metodologia. Primer, aquest sistema fa que els alumnes siguin més responsables del seu aprenentatge: tot i tenir unes guies, són ells qui han de triar quan i com aprendre i alguns estudiants, com ell diu, s'han estrellat. Segon, ha detectat molts problemes de comprensió lectora entre els estudiants, segons ell perquè estan acostumats a que els professors llegeixin el temari per ells. I tercer, fa notar que el fet de fer servir TIC i altres tecnologies no millora per si sol el procés d'aprenentatge. Com ell diu, els  humans no som vulcanians, sinó que som éssers emocionals i socials i a l'escola cal potenciar aquestes interaccions.

TICofòbics: ¿raons? per no fer servir TIC a l'educació

A la més que recomanable web sobre l'ús de les TIC a l'aula, Educ@conTIC, fa poc que van publicar una entrada/còmic que no puc deixar de reproduir:

Fins a 5(+1) arguments que pronuncien les corresponents 5 caricatures de diferents tipologies de docent que lamentablement són ben reals. Arguments que venen tant des de el desconeixement de les possibilitats de les TIC com de idees preconcebudes que no es basen en res més que en la por al desconegut i en la mandra que impera en la societat; en la poca passió en millorar i en avançar dins del nostre respectiu camp;  en que és fàcil queixar-se i difícil actuar.

La crítica de les vinyetes es prou clara.

(Nota: Vull deixar clar la meva postura amb que l'ús de les TIC a l'aula no són la solució completa als problemes que es presenten en el sistema educatiu, ni molt menys. Però són una de les eines més poderoses i completes que docents, alumnes i societat tenim a l'abast i crec que és un error no adaptar-les als nostres objectius.)

Cita #3

"L'educació no és una preparació per a la vida, és la vida mateixa"

John Dewey 

EDUCAFÒRUM, primers contactes

Poc a poc l'Educafòrum es va perfilant, concretant i definint.

Durant les passades setmanes hem estat presentant el projecte a dues entitats juvenils i a un dels instituts del poble tot esperant la resposta als correus enviats a la resta d'entitats i centre educatius.

Aquestes trobades han estat molt profitoses. Per una banda serveixen per començar a rebre un feedback sobre l'interès que desperta el tema i valorar el nivell de inquietud que hi ha present al voltant de l'educació. Per altra banda, aquestes reunions, en les quals es presentava el projecte a grans trets, van servir per enriquir-lo i millorar-lo amb les aportacions dels membres de les diferents entitats, com per exemple obrir el projecte a pares i mares i no només a professors i estudiants. Això suposa més feina, clar, però ha donat una nova dimensió al projecte que el farà més complex, complet i útil.

També cal mencionar la bona rebuda per part de l'IES Ramon Casas i Carbó, que ens ha obert les portes tant per a realitzar entrevistes al professorat com enquestes a tots els alumnes per tal de fer una fase d'anàlisi de la realitat prèvia a la realització del fòrum.

Per últim també dir que el projecte anirà avançant, lent però sense pausa, i probablement s'iniciarà el procés dins del centre a l'inici del curs vinent i durant aquests propers mesos es redactaran adequadament tant les enquestes com el guió de les entrevistes i potser es començaran a realitzar a joves vinculats al món de l'educació.

A-RA: Realitat augmentada i axonometria

Aquest passat dissabte es va celebrar la 1ª Jornada Aumenta.me a la universitat Rovira i Virgili de Tarragona. Va ser un punt de trobada per intercanviar idees i mostrar projectes sobre la realitat augmentada aplicada a l'educació, i van tenir el gran encert d'oferir les diferents presentacions en streaming (és a dir, que es podia veure en directe des de Internet).

La realitat augmentada ve a ser la combinació a temps real d'elements reals i virtuals d'una manera interactiva. Mitjançant una cámara i una pantalla (per exemple en un ordinador, en un smartphone o en les noves ulleres de Google) podem sobreimprimir dades informàtiques i virtuals en la imatge del món real per tal d'ampliar la informació que rebem. Aquesta tecnologia té moltes aplicacions, i en les jornades Aumenta.me s'hi van presentar aquelles relacionades amb l'educació.

D'entre les aplicacions educatives dels codis QR (que es consideren un nivell baix de realitat augmentada) i les excursions basades en la geolocalització, el que més em va cridar l'atenció va ser el projecte de Victor Valbuena, un estudiant de batxillerat el treball de recerca del qual consisteix en la creació d'un software de realitat augmentada aplicat a l'ensenyament de l'axonometria (dibuixar sobre el paper les 3 dimensions) dins del dibuix tècnic. Mitjançant aquest programa, l'estudiant pot manipular a l'espai una recreació en tres dimensions de diverses figures geomètriques. Així doncs, si ens costa imaginar-nos la figura a partir de les seves projeccions de perfil, planta i alçat, aquest programa en donaria un bon cop de mà. El propi Victor Valbuena explica la seva experiència en el següent vídeo:

Crec que, més enllà de l'aplicació a l'educació de la realitat augmentada, el més destacable és que aquest projecte (sorgit d'un treball de recerca) tenia la intenció de solucionar un problema concret, com és la dificultat que molts estudiants tenen amb la visió espacial, mitjançant les noves tecnologies. Com diu al vídeo, al seu blog podeu trobar tant més informació com un link a l'aplicació multimedia A-RA. 

Caine's Cardboard Arcade: Emprenedoria i creativitat en un nen de 9 anys

És possible que ja conegueu aquesta història ja que s'ha propagat ràpidament per internet i molta gent ha vist el següent vídeo (s'ha tornat viral, que en diuen). Tracta sobre un noi de Los Angeles al que li agraden, com a molts nens, les màquines recreatives, els tiquets, els premis. La diferència recau en que Caine, que així es diu el protagonista d'aquesta història, es construeix el seu propi centre de màquines recreatives fent servir cartró i molta creativitat. Amb vosaltres Caine's Arcade.

Caine's Arcade from Nirvan Mullick on Vimeo.

Creativitat, emprenedoria, passió, la filosofia del DIY (Do It Yourself o "fes-t'ho tu mateix")... Això i més transmet la història de les màquines recreatives de cartró.

No pretenc fer un gran anàlisi però si que vull aprofitar un parell de situacions del vídeo per fer dues reflexions.

La primera, l'actitud del nen quan dia rere dia no aconsegueix clients i ell segueix a la seva cadira cridant "hey! we're open!" sense cap resultat. Passió. Passió amb el que un fa, amb el que un creu. Una passió fàcil de trobar en nens petits però que escasseja massa en el món adult. Aquest nen ho dóna tot pel seu petit negoci. Dedicació, esforç, enginy (el sistema de validació del fun pass a mi m'ha deixat mort), les seves pròpies joguines com a premis...

La segona la resposta del pare quan arriba el seu fill i li demana una màquina del joc del ganxo i el pare respon: "I per què no la construeixes?". Aquest pare esta d'alguna manera animant al seu fill a superar els obstacles fent servir la creativitat i fomentant una actitud emprenedora. I amb imaginació, més caixes de cartró, un cordill i metres de cinta adhesiva, Caine soluciona el problema que tenia d'una manera independent i efectiva.

I per últim, remarcar que aquesta experiència que viu Caine la viu durant les seves vacances i no durant el seu horari escolar. Ja sabeu per on vaig. Per què no es treballen (molt més) tots aquests valors, aquestes eines que es reflecteixen en la història del vídeo, des de les escoles? 

Cita #2

"Vaig haver d'interrompre la meva educació per anar a l'escola"

George Bernard Shaw 

Nou projecte: EDUCAFÒRUM 2012

Aquest nou projecte, juntament amb aquest blog, formen part de l'inici d'una sèrie destinada a reflexionar sobre com l'educació, en el sentit més ampli del terme, s'ha de transformar per tal de donar resposta a les necessitats i els problemes que ens trobem com a societat actualment.

EDUCAFÒRUM 2012 consisteix en la realització d'una trobada on debatre i conversar sobre el futur de l'educació. Hi participaran professors, alumnes i joves que estiguin realitzant el seu paper dins de l'àmbit educatiu al municipi de Palau-solità i Plegamans, tot i que es preveu que la seva realització sigui oberta al públic i aquest pugui també dir la seva opinió.

En aquesta primera (i esperem que no última) edició els temes a tractar són: el paper del professor a l'aula, l'ús de les noves tecnologies en l'àmbit educatiu i el problema de la motivació, tant d'estudiants com professors.

A més a més, i prèviament del fòrum pròpiament dit, es realitzaran un bon nombre d'entrevistes per tal de tractar aquests mateixos temes, però centrant-se en el present i en les diferents experiències dels entrevistats.

Per últim dir que aquest blog servirà per fer seguiment d'aquest projecte i en els propers dies es penjaran més posts detallant-lo.

Tothom que vulgui dir la seva opinió o vulgui participar del fòrum, ja sigui com a públic o com a entrevistat, pot deixar un comentari.

Índex de creativitat, mala estratègia

Al parlar sobre la intel·ligència o al intentar definir-la es cau en el vici de fer referència al quocient intel·lectual, mal anomenat coeficient intel·lectual, o IQ per les seves sigles en anglès. Aquest número és una puntuació que s'obté al realitzar un test estandarditzat aparentment dissenyat per mesurar la intel·ligència. Aquests tests solen constar de preguntes de memòria i de lògica numèrica. Fins aquí, d'acord, els tests IQ són una eina més que ens donen més o menys informació de les habilitats d'un individu. Però una de les principals crítiques d'aquest índex és que la informació que dóna és sempre en relació als altres individus. Tenim un IQ mitjà de 100; si fas un test i treus més puntuació, arribaràs lluny; si en treus menys, la societat no pot esperar gaire de tu. I per tant, gràcies a que és un concepte molt estès per la societat, fomenta el paradigma de que hi ha objectivament millors persones que altres en lloc de potenciar la idea de la diversitat dels individus i per extensió, de que no es pot avaluar a tothom amb un sol sistema. I a més a més, aquests sistema del IQ només es centra en la intel·ligència lògico-matemàtica, deixant de banda altres tipus d'intel·ligències.

Actualment la societat, que ha tant ha canviat des de la creació per William Stern del IQ al 1912, no demana tant grans dominadors d'una d'intel·ligència lògico-matemàtica si no que busca individus creatius, innovadors, capaços de solucionar problemes i superar obstacles que encara no ens podem arribar a imaginar. I poc a poc, tant la societat com els governs es van adonant de que l'actual sistema educatiu no respon a aquestes noves necessitats. Als Estats Units, per exemple, tal com s'explica en aquest article, líders polítics i empresarials de diversos estats s'han adonat de la important tasca que tenen les escoles per tal de desenvolupar competències en creativitat i innovació i estan mirant de desenvolupar un sistema per establir un índex de innovació, un índex de creativitat per mesurar quant eficientment desenvolupen els centres aquestes tasques.

Com diu l'article, ningú dubta que es bo i necessari que les escoles desenvolupin projectes sobre creativitat, innovació i l'actitud emprenedora. Sobretot l'actitud emprenedora. I el primer problema d'aquest índex es que sembla centrar-se tan sols en les habilitats creatives aplicades a l'art i no en l'emprenedoria. I per altra banda aquest índex cau en el mateix error que el sistema del IQ en pretendre comparar per tal de quantificar numèricament el grau d'èxit, ja sigui de l'individu o del centre, en comparació als altres. Iniciatives com aquest índex trivialitziarien la innovació i la creativitat. Seguirem fomentant el paradigma quantitatiu, de "quants més, millor", enlloc del qualitatiu, el qual es centra en la qualitat i en el valor afegit per la societat i l'individu.

Estan els museus en perill d'extinció?

Aquests dies s'ha instal·lat al CosmoCaixa de Barcelona, l'antic Museu de la Ciència, l'exposició "Dinosaures. Tresors del desert del Gobi". Una exposició molt impressionant i d'assistència obligada si de petit (o no de tant petit) us han apassionat aquests animals extingits, com a un servidor. L'exposició només estarà fins al 18 de març, així que si voleu anar-hi encara esteu a temps. En tot cas, el que volia comentar són tres situacions que vam observar fa un parell de diumenges, quan amb la meva companya ens vam apropar a l'exposició.

La primera situació, al tram final de l'exposició dels dinosaures, un pare i un fill. El fill amorrat a una vitrina on s'exposaven dents fossilitzades de Tarbosaures (una mena de germà petit dels coneguts Tiranosaures Rex). La qüestió és que el nen, assenyalant els fòssils, li pregunta al seu pare: "¿Que es esto, papa?". El pare, agafant-lo pel braç li respon "Nada, minerales. Vámonos." mentre l'arrossega cap a la sortida.

La segona situació, davant d'un expositor sobre la relació entre la profunditat i la pressió en els líquids, un grup de 3 noies joves. L'expositor consistia en un recipient que, al prémer el visitant un botó, s'anava omplint d'aigua. Aquest recipient té tres orificis per on surt l'aigua descrivint un arc més o menys gran en funció de quant ple està el recipient. El comentari d'una noia va ser "¿Y esto que hace?, prement el botó que accionava tot el muntatge, i una de les seves acompanyats li va respondre "Se llena de agua y sale por los agujeros.", i amb aquesta explicació van avançar al següent expositor.

La tercera situació, a la secció d'òptica del museu, una parella amb un parell de fills de 6 o 8 anys. Una instal·lació on tres llums (una vermella, una verda i una blava) il·luminaven una paret blanca i on es podia jugar encenent-les i apagant-les per veure com amb aquestes tres llums es podien obtenir molts colors en funció de quines estaven enceses en un determinat moment. Els colors resultants són realment bonics i la mare va aprofitar per fotografiar als seus fills, que no paraven de córrer amunt i avall, davant la pantalla blanca fent poses divertides. Aquesta situació per si sola no té cap rellevància, però va ser curiosa perquè a un parell de metres una altra mare amb el seu fill miraven les instal·lacions sobre òptica. I aquesta mare, estrangera, explicava de que tractava l'experiment que tenien al davant al seu fill, que tranquil, se l'escoltava atentament.

Deixo que les conclusions les extregui cadascú. Estic d'acord que potser aquestes situacions són puntuals i no es poden fer conclusions sobre la totalitat de la societat de casa nostra en relació als museus, la cultura i la ciència. Però em temo que cada cop més aquest poc interès en el coneixement, en aprendre noves coses, aquesta manca de "cultura de museu" va creixent, potenciada per governs que retallen en ciència (o directament fan desaparèixer el corresponent ministeri) i mitjans de comunicació que aposten en excés per programes d'inexistent qualitat. Vosaltres què en penseu?

Cita #1

"Els nens naixen pensadors crítics. El repte és ensenyar-los sense anul·lar-los"

Richard Gerver

Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (IV)

5- Ser emprenedor 

Primer de tot, amb "ser emprenedor" no em refereixo a que s'ha d'educar a futurs empresaris ni que cada infant hagi de crear una empresa; ni em refereixo a que la finalitat dels coneixements, habilitats i competències que es transmeten des de l'educació hagi de ser aplicar-les a favor d'un benefici econòmic. Ser emprenedor és una actitud, un hàbit. És una manera de ser que engloba en certa mesura els punts anteriors: el pensament crític, la intel·ligència emocional, la creativitat... Ser emprenedor és perdre la por al canvi, però sobretot és valentia per assumir riscos, atrevir-se a equivocar-se. Edison va dir, en referència al nombrós nombre d'experiments fallits mentre desenvolupava la bombeta: "Jo no he fracassat 1000 vegades; he trobat 1000 maneres de com una bombeta no funciona". Com a individu, ser emprenedor és ser crític amb el món, perseverància i esforç, és buscar problemes existents per tal de trobar solucions creatives i eficients; com a societat, ser emprenedor implica creixement, millora, desenvolupament, canvi i evolució.

6- Ser apassionat

I per últim i més vital, cal que els alumnes aprenguin a viure apassionadament. A gaudir de la vida i de la feina, treball, activitats que portin a terme en ella doncs la finalitat de la vida ha de ser gaudir-la al màxim. S'ha d'eradicar de la societat les frases com "tinc la sort de treballar en el que m'agrada". Aquesta sort no existeix. Hem d'arribar a una societat on cada individu pugui dir: "he triat treballar en allò que m'agrada, en allò que m'apassiona". És utòpic, clar, però cap aquí es on ens em d'encaminar. Potser aquest és el punt més complicat de treballar des de les escoles, però tot i així tenim eines per fer-ho, sent la primera l'exemple del professor. Si pensem quin és aquell professor o mestre el qual més ens ha influenciat, probablement és aquell professor que "vivia" les classes, que s'apassionava amb el que feia. La passió, l'actitud, ho és tot. I és per aquest motiu, per tal de permetre que els alumnes facin allò que els apassiona, que s'ha de canviar dràsticament el model educatiu. No pot ser que es margini a tots aquells alumnes que no els hi agrada, que no els hi apassionen les matemàtiques o les llengües i per tant treuen baixes qualificacions. Les persones som extremadament diferents, tenim intel·ligències diferents, ens apassionen diferents coses. Fer flexible l'educació de tal manera que tots els alumnes trobin resposta a les seves passions i talents és el repte més important al qual s'enfronta la societat educativa del segle XXI.




Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (I)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (II)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (III)

Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (III)

3- Intel·ligència emocional i interpersonal

La intel·ligència emocional no té més bon camp d'entrenament que el que es genera en una aula d'una escola o un institut on l'alumne interacciona i es relaciona constantment amb altres alumnes i el professor. L'estudi d'aquesta intel·ligència emocional ha de contemplar tant vells coneguts com l'empatia i conceptes que no s'escolten tant com l'assertivitat però sobretot ha de canviar el paradigma que tant la majoria de lletres de cançons pop com les pel·lícules mostren, el paradigma de que som esclaus de les nostres emocions. La gestió emocional és el procés que ens impedeix que quan estem tristos sembli que el món s'acaba i el què ens impedeix que cometem estupideses quan l'eufòria ens visita. No em malinterpreteu, les emocions són vitals, precisament emocionar-se és el que ens fa moure i créixer, però sovint un descontrol emotiu acaba sent contraproduent. I un cop estiguem en pau amb les nostres pròpies emocions podrem desenvolupar el nostre rol dins d'aquesta societat cada cop més connectada on conflueixen emocions i personalitats extremadament variades. Mitjançant una adequada gestió emocional pròpia, amb l'autoconfiança i força de voluntat que hi van darrere, els alumnes podran desenvolupar-se correctament en feines tant a nivell individual com en equip, assumint rols de lideratge, sent empàtics amb els altres i assertius i integres amb un mateix aconseguint, en última instància, ser feliços.

4- Ser creatiu

Sovint el concepte de creativitat s'ha vist delimitat dins d'un àmbit artístic però per sort cada cop més la societat va entenent que la creativitat és pot aplicar a tot i cadascun dels camps de desenvolupament humà. És pot ser creatiu (o no ser-ho) en pintura, música, teatre, dansa... però també és pot ser creatiu en matemàtiques, en el món dels negocis, en les relacions entre individus, a nivell organitzatiu. De fet, la creativitat no és una opció. Cal ser creatiu, cal innovar, millorar i sorprendre amb allò que s'està fent. La creativitat és la eina que tenim com a humanitat per a no quedar-nos estancats.  Quan som petits la nostra imaginació no té límits, a mesura que "ens fem grans" diversos factors fan que poc a poc la nostra imaginació quedi reduïda a una mínima expressió en part perquè aquesta imaginació és vista sovint per la societat com cabòries i pèrdues de temps. A les aules s'ha de donar una empenta a la creativitat ja que no és res més que l'aplicació real i tangible d'aquesta imaginació per tal de generar quelcom amb valor, trobar una solució a un problema, millorar allò existent o inventar-ne un de completament nou. I en aquest procés les escoles tenen un paper fonamental perquè per a ser creatiu calen unes eines amb les quals treballar i un coneixements de partida. Per tant des de l'educació cal donar a conèixer i ensenyar a fer anar les eines, cal donar uns coneixements bàsics des de on l'alumne pugui començar a ser creatiu, però sobretot cal transmetre que tant les eines com els coneixements no són axiomes inamovibles, que tot és pot canviar i millorar, que a tot arreu és pot innovar i ser creatiu. La creativitat comporta una sèrie de conductes i maneres de fer estretament lligades al següent punt...




Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (I)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (II)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (IV)

Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (II)

1- Pensament crític i alumne de per vida

Qui més qui menys té o ha tingut relació amb nens i nenes en el seu període d'iniciació de descoberta del món de manera activa on la seva principal eina per adquirir informació, i que no dubten a fer servir despietadament, són les paraules "I per què?", sobretot desprès d'una explicació que els hi donem sigui quin sigui el tema tractat. I com bonament pots respons i ells contraataquen - "I per què?" - en una espiral interrogativa que sol acabar quan desapareix la paciència del interlocutor. És complicat trobar situacions anàlogues entre adults. En el millor dels casos, quan un "per que...?" irromp a la nostra ment l'aparquem per buscar-ne la resposta més tard, en la nostra intimitat. Però més habitualment s'ignoren aquestes preguntes: quan algú ens explica quelcom, ho acceptem sense dubtar. Si tothom creu que l'explicació és X, no ens parem a pensar que hi han altres opcions. L'escola i els instituts han de vetllar per a que tant la curiositat i com el pensament crític innats dels infants no desaparegui. Des de el món educatiu cal potenciar aquesta observació crítica del món així com permetre que els infants no perdin la seva curiositat per aprendre més i més sobre el que els envolta. Inclòs quan l'educació obligatòria s'acaba. Cal fomentar la idea de l' "alumne de per vida"; de ser prou humil per entendre que no ho sabem tot i per tal de sempre aprendre, de sempre millorar i per sempre seguir endavant.

2- Llegir, escriure, escoltar i parlar 

Parlar, escoltar, llegir i escriure són competències tan bàsiques que sovint sembla que les donem per conegudes quan realment és preocupant la quantitat d'errors cometem, o dels quals som víctimes, sense adonar-nos. I no em refereixo a un nivell de correcció gramatical o ortogràfica, que per descomptat també s'ha d'ensenyar des de l'educació (i aprofito per demanar disculpes per qualsevol errada o falta ortogràfica que pugui cometre en aquests blog). Quan parlem de llegir, escriure, escoltar o parlar correctament ens acabem referint a pensar correctament. Quan escoltem o llegim hem de fer-ho de manera activa, ja sigui una novel·la, unes notícies o en un debat. No només hem de sentir sons o escoltar paraules: hem d'entendre el que ens està arribant. Sovint senzillament a l'hora de resoldre un problema matemàtic, ens encallem més en entendre que ens estan demanant i no en el procediment numèric; "jo això ho sé fer, però no entenc que em demanem...". I a la hora d'escriure o parlar es fa més palesa la necessitat de reforçar aquestes competències comunicatives. Encenent el televisor durant la gran majoria de franges horàries ens podem trobar un cúmul de discursos desestructurats plens de fal·làcies de tots els tipus possibles i d'arguments buits que són variacions del "això és així perquè si". Des de l'àmbit educatiu cal potenciar l'estructuració mental de conceptes i arguments dels estudiants per tal de que puguin transmetre i rebre'n de nous d'una manera clara, entenedora i lògica.


Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (I)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (III)
Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (IV)

Què s'ha d'ensenyar a les escoles del segle XXI? (I)

Sovint em pregunto quins han de ser els objectius de l'educació en general i la finalitat concreta del sistema educatiu que tenim actualment a les nostres escoles i instituts. I moltes vegades arribo a la conclusió que en cap cas s'hauria de donar tanta importància a la memorització de dades i al "això és així perquè així ho va dir la figura històrica de torn". Sense treure-li importància als avantatges de tenir una bona memòria, el fet de memoritzar dades per a literalment vomitar-les el dia de l'examen (i oblidar-les al següent) em sembla una activitat d'allò més inútil. Quan jo estudiava (i les enciclopèdies en varis volums s'anaven extingint per deixar pas a les seves homòlogues digitals) ja em semblava absurd haver d'empollar fórmules científiques i que la meva preocupació i la dels meus companys de cara a l'examen fos "Em recordaré de la fórmula del cosinus de l'angle doble?". Que li respon un alumne del segle XXI quan li pregunten quin any va nàixer Shakespeare? Tranquil·lament podria ser: "Un segon profe, que ho busco al Google". És clar que cal un mínim del que podríem anomenar cultura general per a situar successos i personatges històrics, però el que vull dir que tota aquesta informació ja la tenim a Internet i cada cop més immediata i accessible. Potser no necessitem memoritzar fórmules amb lletres gregues o qualsevol altre coneixement sinó donar-li més importància a quan i com s'han de fer servir. Hi ha una dita que diu alguna cosa com "Dóna-li un peix a un home i menjarà un dia; ensenya'l a pescar i menjarà tota la vida". Doncs és precisament això mateix. Clar que és molt més còmode que et donin un peix i no haver-lo de pescar tu mateix, però hauríem de ser capaços de superar aquesta inèrcia mandrosa de la societat. En tot cas, això és un altre tema...

Els centres educatius no només haurien d'ensenyar uns continguts mínims (la concreció d'aquests continguts mínims és, de nou, un altre debat), si no que també sobretot s'hauria de centrar en treballar amb els alumnes un seguit d'eines, capacitats, habilitats i maneres de fer que possibilitin un desenvolupament personal per a una vida plena, lliure i independent per a l'individu en primer lloc, i interdependent en segon lloc per tal de d'exercir el nostre paper en societat adequadament. L'educació del segle XXI s'ha de centrar formar a l'individu en les següents capacitats:

1- Pensament crític i alumne de per vida

2- Llegir, escriure, escoltar i parlar

3- Intel·ligència emocional i interpersonal

4- Ser creatiu

5- Ser emprenedor

6- Ser apassionat 

Per què cal transformar l'educació?

El món i la societat canvien cada cop més ràpid. La meva generació (nascuts al final dels anys 80 del segle passat) hem vist grans canvis a tots els nivells i amb uns 20-25 anys hem viscut l'aparició de la internet i dels telèfons mòbils; hem tingut a les nostres mans disquets de 3.5 i després cd-rom's i dvd's, i ara comencem a emmagatzemar els nostres arxius en el "núvol"; del carret a les fotografies digitals; hem vist com les pantalles i l'entreteniment electrònic a guanyat terreny a les baldufes i a jugar a pilota; canvis culturals de tot tipus amb gran diversitat d'estils musicals i les seves respectives "tribus urbanes"; canvis político-económics dràstics com la unificació europea i la creació i enfortiment de l'euro (i ara s'ensuma una fallida); la caiguda del mur de Berlín, les vaques boges, el cinema d'animació, una ovella clonada, el cas Lewinsky, l'efecte 2000, l'atac terrorista a les torres bessones, el descodificament de quasi tot el genoma humà, les guerres del petroli, crisis econòmiques, moviments populars de protesta com el 15-M i Occupy Wall Street...

En un món tant canviant no pot ser que el sistema educatiu encara conservi l'estructura i les bases de fa dos segles.

Cal replantejar-se els objectius de l'educació i la metodologia amb que es miren de dur a terme. El paper del professor i la seva relació amb l'alumne, la importància real dels suficients i els notables, l'ús de les noves tecnologies per a millorar el procés educatiu, l'estructura jeràrquica de les matèries...

L'educació ha de capacitar a les persones per a fer front als canvis que es donaran en el segle XXI. Els educadors han de realitzar aquesta difícil tasca sense tenir la més remota idea de quins seran aquests canvis. I no només ha d'aspirar l'educació a crear engranatges de la societat, individus que sàpiguen adaptar-se als canvis. L'educació ha de capacitar a les persones per a generar els canvis que es donaran en el segle XXI. Un individu que passa pel sistema educatiu no n'ha de sortir sent matemàtic, filòleg, banquer o metge; ha de sortir amb les competències necessàries per poder decidir lliurement que vol ser, per ser creatiu i emprenedor.

L'educació ens ha de donar les eines com a societat, i sobretot coma individus, per a no només decidir quin camí prendre entre els que ja existeixen sinó també per a construir el nostre propi.

Punt de partida

Aquí comença Educautopia, sense saber ben bé on arribarà, però tenint molt clar on vol arribar, que és el més important.


A la pestanya de presentació teniu la benvinguda i més informació general, i en breu podreu començar a llegir els primers posts. Espero que us siguin interesants i no dubteu en donar la vostra opinió en els comentaris.


Benvinguts a Educautopia!